dilluns, 23 de novembre de 2009

Per si et serveix...: MEDICINA

Anna Palisera Lloveras va ser de la primera promoció d'ESO i de Batxillerat. Va acabar a l'Institut l'any 2000 i va fer després la carrera de Medicina, que va acabar el 2006. Prepara l'examen del MIR, i el fa (i l'aprova) al gener de 2007. Tria l'especialitat de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu. Des de llavors (està en el seu tercer any de residència) és a l'Hospital General de l'Hospitalet i, d'aquí a dos anys, serà ja especialista.

L'Anna ens explica el perquè d'aquesta foto als peus del Fitz Roy (Argentina-Xile): l'he escollit per dos motius: el primer per desmitificar la idea que els estudiants i els residents no tenen temps per viure... en tenim poc, però en tenim!! El segon és perquè és una mica el que intento transmetre amb el que escric.... el camí d'arribar a dalt pot ser més o menys difícil però la satisfacció quan s'arriba és molt gran!

  1. Quines qualitats, i disposicions, creus que ha de tenir una persona per tal de fer els estudis que tú has fet.


Potser la principal és la vocació, sobretot els que, com jo, venim d’una família on no hi ha cap més metge. És una carrera preciosa que necessita certa constància i sobretot capacitat de sacrifici, tant durant els estudis com després en la vida professional. El fet de treballar amb persones malaltes i sobretot en un hospital fa canviar el concepte de la paraula “horari laboral “ i “dies festius”.

Potser algunes motivacions haurien de ser la de voler saber com funciona el cos humà (no som més que unes màquines molt complicades), quins problemes i possibles errors pot tenir i, com un mecànic de cotxes, saber com arreglar-los. Tampoc pot faltar, crec jo, les ganes de superació d’un mateix, ganes d’ajudar a la gent i empatia cap als que ens envolten.


  1. En la teva opinió, quines són les dificultats més importants que es poden trobar en aquests estudis?

Abans de començar la carrera, el més difícil és seguir volent fer-la després que tothom et vagi repetint que és una carrera molt llarga, difícil i dura.

Un cop començada, el primers tres anys són durs (sobretot el primer), en que es fan moltes assignatures que no són el que esperaves (biofísica, bioestadística, bioquímica...), però això és com totes les carreres.

Un altre moment crític és l’estudi i preparació de l’examen MIR: 9 mesos estudiant per aconseguir l’especialitat que vols. Un cop més implica sacrifici, però el dia que vas a Madrid i tries la plaça que volies...es veu recompensat!!!

Medicina, com altres carreres, no acaba quan et donen la llicenciatura de manera que mentre treballes sempre has d’estudiar, tot i que d’una manera molt diferent, més amena i gratificant.


  1. Després d’acabar, quines perspectives de treball hi ha?

Després de fer l’examen MIR se t’adjudica una plaça per formar-te com especialista, pel que ets “funcionari” i tens feina assegurada amb un sou decent durant 4 o 5 anys (depenent de l’especialitat escollida).

Un cop acabada la residència (aquest període de formació) hem de començar a buscar feina com a qualsevol altra professió enviant currículums. Segons l’època i l’especialitat (això va canviant i jo parlo de la meva especialitat concretament) quan acabes la residència passes una temporada fent guàrdies a diferents llocs fins a obtenir una plaça més o menys definitiva, però també hi ha metges que es queden a l’hospital on s’han format o aconsegueixen una plaça d’adjunt (sempre amb guàrdies) en un altre hospital.

Els el cas dels metges de família i medicina comunitària hi ha oposicions cada cert temps.

La medicina és molt amplia i el ventall d’especialitats és molt gran, algunes són grans desconegudes i tenen sortides diferents que tampoc conec amb detall, per exemple medicina forense, de l’esport, preventiva, epidemiologia....


  1. Tornaries a fer aquests estudis?

Varies vegades durant aquests nou anys, m'he fet aquesta pregunta... haig de reconèixer que hi ha dies de tot... però quasi sempre la resposta és que sí. Tornaria a escollir medicina i en el MIR tornaria a escollir cirurgia general. La oportunitat de veure com som per dins en directe, de poder tocar les coses, de canviar la vida d'algú i el curs d'una malaltia... provoca una pujada d'adrenalina inimaginable. Les dues úniques alternatives que he trobat que m'agradariem tant com la feina que estic fent són: veterinària d¡un zoològic o reserva natural o fotògrafa del National Geographic.

5. Quan encara eres a l’Institut, quins factors van influir més (positiva o negativament) en la teva orientació?

Concretament en el meu cas jo tenia molt clar que volia fer medicina. A 3r i 4rt d’ESO vaig aprofitar per fer algun crèdit variable que hi tingués alguna relació i vaig aprofitar el crèdit de síntesi per fer una entrevista a un metge, recordo que va ser la primera vegada que algú em va donar consells seriosament i em va tractar con si fos una estudiant de medicina.

Durant els dos anys de Batxillerat recordo molt la pressió que m’autoimposava per treure bones notes i tenir una bona mitja per poder entrar a medicina. En les assignatures que m’agradaven no era tan difícil, però en assignatures com matemàtiques, física... que a més eren proves de la selectivitat de ciències era més complicat.


  1. Què li diries a un alumne que pensi començar d’aquí a poc aquests estudis?

Que pensi bé perquè escull medicina. Si pensa en diners i en bona qualitat de vida que no ho faci o que tregui molt bones notes per fer una especialitat sense guàrdies i amb medicina privada.

Si en el que pensa és en la capacitat que tenim els metges de salvar la vida a gent que s’està morint, en millorar-los la qualitat de vida, en convertir malalties, com el càncer, en una malaltia crònica o amb millor pronòstic, mitjançant la cirurgia (com és el meu cas) o la quimioterapia i la radioterapia... doncs endavant! Jo crec que és el millor motiu per escollir-la!!

Altres consells que donaria serien: que sàpiga que requerirà esforç en determinats moments i sacrificis, en comparació amb companys seus que potser estudiïn altres carreres (medicina implica moltes hores a la facultat, entre classes teòriques i pràctiques a l’hospital) i sobretot en l’any de preparació del MIR però que tot i això seguiran tenint temps de viatjar, sortir i tenir hobbies. I que no s’espantin amb la típica frase “és una carrera molt llarga, acabes d’estudiar amb 30 anys” perquè en altres carreres has de fer màsters o segones carreres per completar els estudis i arribar on volen.

Per tant en resum el que diria és: “Ànim i endavant! Treballar en el que t’agrada i t’omple no es paga amb diners”


1 comentari:

  1. M'ha agradat molt aquesta entrevista. Les preguntes han estat directes, les respostes comprensives i franques. Realment l'Anna ha transmès un missatge clar i una inspiració per als que realment voldran escollir aquesta carrera. Com a mare de família nombrosa (el que ens espera!!), entrevistes així proporcionen al noi / a una percepció a l'hora d'escollir una direcció que val més que els x fullets que els puguin arribar a les mans.
    V.Birtwistle

    ResponElimina