LA TRIA

Ja fa temps, vaig llegir una entrada força interessant en aquest blog (era d'una alumna de batxillerat). La vaig guardar i ara vull publicar-la aquí, sense afegir-hi ni treure res, perquè penso que pot fer reflexionar a més d'un o una.

Un dia o altre arriba el moment de triar, de decidir d’una vegada quin és el camí que et durà al cim. Ara que tot se’t fa més clar penses que potser era millor el desconcert, l’estat de confusió constant en què vivies quan encara eres un nen. És de miserables, és cert, però en el fons i malgrat que sabem que no és aquesta la clau del nostre progrés, sempre hem preferit estar segurs i assumir el mínim risc possible. Poc a poc es va perfilant la teva responsabilitat i has deixat d’esperar coses del món perquè sigui ell el qui ho esperi tot de tu. Ara que t’has fet gran tens com tothom una missió a la terra, uns deures per fer, i allò que per impossible tant havies desitjat ara ho tens davant teu, a dues passes, i només depèn de tu que els teus somnis es facin realitat. Potser era millor abans, quan les divagacions no tenien cap altre pes que el dels desigs constants, insaciables. Aleshores sabies que si no es complien no era ni de llarg culpa teva, però ara l’elecció és a les teves mans i només hi ha un camí correcte i dos finals possibles: l’èxit o el fracàs. Ha arribat l’hora de triar i n’ets ben conscient, per molt que ara vulguis fer veure que vas tirant i que tot segueix el seu curs. Però saps que tu no vas tirant, ni vas fent, sinó que empenys el món dia rere dia, minut a minut i sense descans. Et podràs entretenir tant com vulguis, mirar i remirar fins a saciar-te’n les flors que tens al voltant, però la tria és aquí mateix i res del que facis et permetrà evitar-la. Voldries haver arribat el cim i la pujada és el que et fa més mandra. Serà costosa i plena de roques, i arreu trobaràs adversitats que no sabràs com vèncer. Penses que t’hi va la vida i potser és cert, però de ben segur que t’exigeixes massa i que és massa gran la teva por al fracàs. No hauries de prendre’t les coses tan seriosament, com tampoc hauries de voler córrer tant. Tens massa pressa i si ara et veus davant d’una elecció que et pot semblar difícil és només perquè t’has precipitat, perquè tota la vida has volgut viure al límit i que fossin teus tots els estels. Però què hi vols fer? És tan sols aquesta la teva manera de ser feliç i tu així vas decidir-ho un dia. I tant si t’agrada com si et fa por, tant si t’hi va la vida com si no, ha arribat l’hora d’avançar i d’esforçar-te, de trepitjar amb força la sorra que acollirà els teus passos. Tria, doncs, l’un o l’altre. I comença a caminar perquè el camí és llarg i no t’espera.